viernes, 7 de octubre de 2011

El pacient de la 321

Vull prestar hores,
Pèrdua ment m'està cansant la vida.
Conscient que les hores perdudes son
irrecuperables, vull prestar les meves hore.
L'avorriment i l'angoxia em llença al sofà.
Un cigarret darrera l'altre cremant sol,un vol de
llaminadures,i una veguda s'escalfa a sobra la tauleta.
Els dies passen inexorables,un dia més un dia menys.
Va haver un temps;que per seixanta minuts,hagués donat
la meitat de la meva vida.
Les hores inactives,perdudes no tenen sentit per mi.
Depressió...No...
Famèlic de rielles i companya familiar.
Els recors ballen sense parar,apareixen sentiments
magnificts i dispers.
Activitat zero.
S'acosta la nit,sense esperança de dormir.
El sopar et deixa ensopit una estoneta;res...trenta
minutets.Més llaminadures, més puntes de cigarrets al
cendrer,el sofà aguantant cada dia més pes.
La televisió farida fa anys aguanta l'empenta a la nit i
part del dia, amb els personatges de ficció ficats dins de
casa, emplenant les absurdes hores buides,el sáló ple de
mormols televisius,per la manca de veritable companya.
Els espais de prensa rosa o groga;sense veu,es una
parafàsia de grans ximpleries. Els canals teles
novel.les;tots ignorats. Les pel.lícules massa llargues
...zàping dons...
Les series;totes,espanyoles,americanes,i fins i tot les
australianes,tot ficció
Quan els amics i parents truquen i pregunten. Que fas,estàs
bé?.Li costesto,clara i greument.
¡Estic mata'n el temps