UN COMTE AMB FINAL FELIÇ                                                    Puri 18-5-2012

A casa de la meva mara hi havia un petit koala de pelux,

que feia anys li havia regalat l’Enric a la Fina. La Fina, gran

amiga d’ells pares havia quedat vídua de l’Enric, i li va portar

a la mare el koala com un record molt estimat de tots dos.

El koala sempre voltava per sobre els llits. Tant les meves

nebodes com ells meus fills, quan arribaven a casa dels papes,

es posaven a jugar amb aquell animalet de roba, que voltava

sobra el llit .

Era preciós, de color canyella amb unes taquetes mes

blanquinoses, carona dolça, els ulls de un vidra gros i expressiu

¡semblaven que et miraven!

Per la meva mare a més de que pesava molt, se l’estimava tant

que el rentava en sec a mà ella mateixa, per no fer-lo malbé dins

de la rentadora.

Un dia li va  venir a visitar, una filla de la Fina ¡cosa estranya

perquè feia anys que no venia per casa dels pares!

 - Fen memòria d’anècdotes  de tems passats “Va comentar”

que la seva mare últimament no li rollava gaire el cap, que

tenia fixacions per algunes coses, aleshores estaven recopila’n

objectes i records de la seva vida per estimular-la per que es

centres el màxim possible, que si sa mare li hagués donar algun

record o regal que li tornés per ajudar-la a concentrar-se.

-Jo ja anava a buscar el pelut...(però diu el refrany que el diable

sap més per vell que per diable) i la mara en va fer un pessic

per que no digues res.

Ens va acomiadar d’aquesta noia amb el compromís de buscar

 per si tingués alguna cosa.

Quan sen va anar ,vaig mirar a la mare i la mare em va dir :

- això no té ni cap ni peus, aquí passa alguna de grossa.

De seguida la mare  va comença a desmuntar el koala ham

mol de cura, per no fer-lo malbé; aleshores van trobar que la

part de les potes i els braços estaven replenes de petits lingots

d’or que semblaven xocolatines.

- Quan vivia l’Enric tenien mols problemes amb aquesta noia,

 Portava una vida bohèmia, no volia estudiar i tenia amics poc

recomanables,

se li fotia tols els diners que tenien a casa i els donaven mol mals

de caps.

-Demà mateix aniré a visitar a la Fina.                                                               

 Alen demà la Carmen va anar a veure a la Fina i li va portar un

paquet amb uns pastissos que a ella l’agradaven molt. Van trigar

molt a obrir la porta, al final un xicot de color  han mol mal aspecte

i la filla de la Fina han una cara molt demacrada va obrir la porta

“van dir ansiosa-ment”

 – Que porta alguna cosa? li vas ensenyar el paquet dels pastissos,

ràpidament el van obrir. ¡ Es van quedar parats, esperaven altre cosa!.

-Li vaig explicar que venia a veure a la mare i quests pastissos li

agradaven molt, i de una empenta vaig entrar sense esperar invitació,

el pis feia pudor de no se quines drogues i porqueries, les parets

nués de quadres “tant que li agradava fer col·leccions de coses

maques a l’Enric”, allà no hi havia res.

¡¡¡Fina, Fina!!! Soc la Carmen, on t’has ficat? – un feble soroll sortia

d’un habitació, dirigir-me cap allà i trobo a la pobre Fina  pelada

de fred, mig nua, sobra un matalàs a terra, la tenien segrestada,

abandonada i arruïnada, a la seva pròpia casa.

El vaig entendre, i sense dir res vaig sortir, suposo que els

 

vaig agafar de sorpresa i no van poder reaccionar.

A la mitja hora jo estava allà amb els serveis socials el meu home

i la policia, que els van manillar i detenir per segrest i a la Fina la

van portar a l’hospital.

La Fina s’ha recuperat, ha venut el pis que li produïa mal son, s’ha

comprat un de més petit al costat nostre i amb aquest or que tenien

al Koala, s’ha posat al dia i es prepara per fer bons viatges.

Avui estic mol contenta, per la confiança que va tenir l’Enric en mi,

sabia la importància que li dono als records dels amics, i que la seva

filla no era bona persona, i va bulé protegir a la seva dona.

 No volem pensat que hi hauria passat amb la pobre

 Fina.